Cos Sensor

Tenint entes que el coneixment está sempre subjecte al context i a la persepció subjectiva de qui ho adquireix segons el coneixement encarnat. En el context de l’actualitat de pandemia en que la tecnología ha enmancipat les nostres relacions, limitades a l’espai domestic al mateix temps que el nostre cos, Dissonants planteja investigar mitjançant la reflexió noves relacions cos i màquina. Ho fa mitjançant l’acció i la intervenció artística, que preten impulsarnos cap a altres formes de coneixement, comprenció e interacción, més enllá de la tecnología.

Dissonants és un projecte que busca solucions que sorgeixen de plantejaments inesperats, desde una visió creativa i amplia, amb preguntes que qüestionen el context de l’actualitat, Quina és la relació que guarda l'ésser humà amb la tecnologia? Com ha canviat la concepció i la funció del cos en el context pandèmic actual? Quins altres esdevenirs esperen als nostres cossos tecnològics? La visió que planteja Dissonants converteix el cos en “un eix entre l’epai físic i el mon virtual.” Analitza el rastre que deixen les xarxes socials per evidenciar el pas del temps,els telèfons mòbils com amplificador de obres sonores o aparells mecànics per visibilitzar les relacions d’allò que no es veu.

Agustina Palazzo experimenta mitjançant la performance de l’experimentació sonora, com a resultat de la percepció, a través d’un casc tecnològic, de freqüències de ràdio, la obra es denomina Radiorator. El casc ha estat dissenyat i fabricat digitalment per Agustina Palazzo, “descodifica digitalment les freqüències en sons que ella reinterpreta en un set sonor en viu”, aquest projecte recorda al sensor sísmic de Moon Ribas implantat el braç que li permet percebre mitjançant vibracions a temps real terratrèmols a qualsevol lloc del planeta, tot i que el casc es un Wearable, que percep les ones a través d'una antena.

Aquesta obra permet reflexionar i conèixer desde el cos fent servi l’art com a eina de treball que obre i crea discursos en referencia a la connexió i desconnexió de les “extensions tecnològiques” dins d’una societat hipertecnologizada.

En Ocells-textos i onades, Julia Marical presenta una instal·lació escultòrica, aqueta parteix de materials inorgànics, com el vidre o la pedra,també d’origen biològic com el cos, la llet, o el cabell. La performance s’articula mitjançant un llenguatge escultòric, el subjecte principal de l’obra es l’artista que interactua amb els altres objectes que prenen protagonisme al manipular-los amb el seu cos, ho fa de manera que la seva meticulosa curiositat encomana al públic a connecta amb l’artista. Crea dinàmiques visuals i sonores, sense l’objectiu de narrar una història, la performance transporta el públic a un altre temps, des de l’experimentació emocional i sensorial.

L'artista colombià Juan David Galindo, en Sea Steading explora la multitud de possibilitats, que una imatge visionada a través de la xara, pot oferir i interpel·lar als cossos.

En la seva peça audiovisual, per una banda investiga les connexions i capacitats d'immersió, i transport mental que brinden les imatges. I per un altre, es mostra l'abandonament del cos físic, amb les de noves pràctiques que s'urgeixen, a causa dels ritmes frenètics en la manera en què es produeix i consumeix, en una societat capitalista, que afecta els cossos, que tenen accés amb la globalització, i les noves tecnologíes, a multitud d'imatges i vídeos, a un sol clic. Com això ha generat unes dinàmiques d'auto plaer, diàries ja naturalitzades, unes dinàmiques i canvis que afecten de la mateixa manera al descans dels cossos, que és torna frenètic, hiperestimulat i sempre connectat a una pantalla.

L'artista ho desenvolupa concretament amb els termes d'espai mental i espai metafòric, amb com les imatges, sons i vídeos del mar, són un clar exemple, de l'ús d'aquestes per a transportar i cercar una estabilitat, control emocional, aïllament o repòs instantani, als cossos. Un repòs, que és l'individu qui cerca a partir de l'estimulació, que brinda el soroll de les ones, de gavines, o una posta de sol.
Un canvi de paradigma en els cossos, on ara la ment està més que mai separada del cos, i de la fiscalitat d'aquest. El cos s'atura, queda immòbil i la ment està en constant estimulació, en moviment, imaginant i creant una ficció per si mateixa. Construccions artificials, que eviten tota materialitat i fiscalitat (The Seasteading Institute 2008), que no contemplen les obligacions i cures d'un cos físic, quedant aquest immòbil i desatès.

Parlem doncs d'uns cossos que en el seu temps lliure, en les societats actuals, per a desconnectar es connecten a la xarxa ( plug-in), a través de pantalles, buscant dinàmiques d'auto plaer, per a calmar els nostres cossos inquiets, ja que som conscients com a individus, de la multitud de possibilitats de connexió de les imatges i la ment, per cobrir amb eficiència (tot i que a curt termini), les mancances d'un cos físic immòbil, i un cos emocional desatès.

La performance presenta una escenografia d’imatges de tota mena, sensacions i contrastos, el silenci de l’espai per concentrarse en l’obra porta a l’espectador a concentrarse en les sensacions, imatges i sons que deixem de banda per la velocitat del context en que vivim, i qüestiona la identitat de l’huma i la seva necessitat de canvi constant, atura al cos accelrat. “Què és capaç de fer, o sentir, un cos en contacte amb la cruesa de la realitat? On acaba el cos sentit, i on comença el material objectiu?”