La veronal és una companyia de dansa internacional sorgida a Catalunya i dirigida per Marcos Morau. És una companyia creada a l’any 2005, la qual compta amb un seguit de renom per les seves coreografies trencadores portades a diferents països d’Europa. En dos espectacles en concret, La passionària, peça creada abans del Covid-19 (2018-2019) i Sonoma, (2020-2021) peça creada durant el confinament, tracten a través del cos i la dansa, la desvinculació que hi ha entre l’humà i el cos, entre l’humà i el seu entorn.

Sonoma, parteix de la necessitat del ésser humà de tornar a l’origen i al cos. El cos es troba al límit de l’existència dominada per la ment, intentant sobreviure d’alguna forma a l’embolcall virtual que és la realitat. Cada moviment és concient dins el present. Morau reprèn i agafa idees de 2016, quan va crear per al Ballet de Lorraine, Le Surréalisme au service de la Révolution, i parteix de la figura de Buñuel i l’edat medieval juntament contextualitzat la peça amb un París cosmopolita. La peça intenta desenvolupar el microcosmos del qual partia Buñuel i descrivia l’abisme on cau la imaginació humana, la qual és lliure, però l’home no ho és.

Per altra banda tenim La Pasionària, un espectacle que ja ens prevenia les conseqüències accentuades de la pandèmia. Un espectacle que ens replanteja el context actual. Aquí el coreògraf es pregunta sobre les emocions en un sentit molt ampli. La responsabilitat i la relació entre els objectes i nosaltres. (Humà-natura, humà-objecte) La diferència d’humanització, en relació a inclús altres no-humans, fins hi tot en emocions com són la passió. La peça investiga fins a quin punt la passió es converteix en obsessió, en un desig incontrolable. Relacionant-se i generant preguntes com què passa quan ens deixem portar per les emocions? Què actua? El cos? La ment?

La Caldera ens presenta Arar, (ara, en català és un verb d’acció, de l’ara, del present). És el títol que ens proposava l’espai resident a les propostes dels artistes per a celebrar el 25è any de La caldera. Les investigacions dels artistes durant la seva estada es van realitzar durant el mes de maig de l’any 2020. Mesos de confinament i aïllament. En aquest cas La Caldera proposava investigar sobre la relació i les formes de compartir el temps a través de la pandèmia viscuda, a la vegada d’interrelacionar-les amb el propi cos. Eren propostes obretes, on es tractava el present, un present intens i dislocat, desplaçat, per altres formes de viure i compartir. Remarcaven la importància d’estar juntes en un temps on la distanciació és primordial, com poder estar juntes a través de les plataformes de digitalització?. Què ha passat durant aquests temps, com s’ha percebut? Què a canviat? Com ens ha afectat? Finalment durant els mesos de setembre i octubre es varen poder portar a cap les propostes dels convidats de forma presencial.

Lara Brown és una d’elles. És una artista Madrilenya que tracta sobretot la investigació artística des del cos i la performativitat. El seu treball gira entorn a la identitat, el cos i la transformació d’aquest com a generador de pensament. Vol desplaçar l’idea d’escena com a espectacle i proposar una altra dimensió temporal, per a ella mateixa i per als objectes i ulls que la miren. Fa una hibridació de projectes en diferents contextos que la porten a ser una artista multidisciplinària. El seu últim projecte és Ser Devenir, creat a l’any 2019.

El resultat és una seqüència que sosté un estat de recerca constant. Un cos fent-se preguntes. Un lloc de trànsit. De continuïtat. Ser Devenir, és una pràctica que consisteix en entendre i habitar el cos, el cos físic, com a un paissatge nou en transformació constant.

Georgia Vardorou és una ballarina Grega que actualment viu a Barcelona i fou resident a la Caldera durant l’any 2017. Teresa Lorenzo és una ballarina de dansa contemporània i professora de ioga la qual també fou resident a la Caldera el mateix any. Durant la seva estada, van voler presentar les seves peces com a una, Georgia amb Hardocre Research on Dance i Teresa amb la seva peça Cuerpar, per la relació que mantenien amb la creació des del cos.

“¿Cuánto juego puede dar la contextualización de una imagen por medio del lenguaje de la danza? ¿Los significados se vuelven maleables al lado de un cuerpo en movimiento?¿Qué está sucediendo en el espacio entre la percepción del artista y el espectador?” (Georgia Vardarou, 2017).

En aquestes peces les artistes es preguntaven quina és la capacitat que té un cos d’acumular i destil·lar informació, de extreure contingut d’obrir els sentits. Georgia volia investigar d’on provenia la seva dansa, per què seleccionava el que seleccionava i ballava des d'on ballava. Treballar amb l’inconscient i la consciència, realitzar un estudi antropològic sobre la presència, les eleccions i la determinació del moviment. I Teresa en Cuerpar volia exposar el cos com a l'energia més densa de la ment, el cos com a propi llenguatge, i com a parla.

La veronal,
Marcos Morau
LA PASIONÀRIA (2018-2019)
I SANOMA (2020-2021)

Cos motor

Lara Brown
ARAR,
SER DEVENIR (2020)

"¿Cómo liberarnos de los puntos de subjetivación que nos fijan, que nos clavan a la realidad dominante? Arrancar la conciencia del sujeto para convertirla en un medio de exploración, arrancar el inconsciente de la significancia y la interpretación para convertirlo en una verdadera producción, no es seguramente ni más ni menos difícil que arrancar el cuerpo del organismo. (Deleuze i Guattari) ¿Cómo hacerse un cuerpo sin órganos?" (Lara Brown, 2019).

Georgia Vardarou,
HARDCORE RESEARCH ON DANCE (2017) I
Teresa Lorenzo
CUERPAR (2017)

“En su brotar, los movimientos liberan nuevas posibilidades de ser sin ser del todo. Se dan en un modo de ocultamiento y no en el registro de lo espectacular. En un proceso creciente y decreciente estos movimientos son observados, dirigidos, redirigidos, a veces reconsiderados y hasta conservados en el silencio, conviven con la quietud. En un vaciamiento que ofrece una posible salvación a la radical vulnerabilidad del cuerpo. En la pieza se va desvelando la experiencia del cuerpo guiado por la calma, como un símbolo que genera diferentes comportamientos y travesías por el espacio”. (Teresa Lorenzo, 2017).

bASIK kUBASIK
Visual Nation (2014)

bASIK kUBASIK explora en la peça audiovisual, Visual Nation com la performativitat dels cossos ha canviat, amb els dispositius tecnològics, i coma a partir d'aquestes, conductes i visions estan totalment naturalitzades en la societat d'avui dia a escala global. Quins són els codis entorn de com vivim les experiències actualment? Com ens relacionem en espais multitudinaris? Com percebem l'espai físic i l'espai digital?

En la peça audiovisual de Visual Nation, mostra literalment com en diferents espais, diferents situacions i diferents individus, tots es comporten seguint uns mateixos codis pràctics, amb la intenció clara de què tota experiència, situació i espai, és una font de capital.

Actualment busquem i produïm treure constantment rendiment (sigui capital econòmic, simbòlic o social), de l'enregistrament d'experiències, situacions o espais. També explora la percepció de la vida digital, i la gran distorsió i efectes d'aquesta en la vida física. Una vida que aspirem a viure i vivim en ella de manera mental, mentre abandonem la fiscalitat de la vida, i el cos físic. Aturat un creixement a partir de viure experiències digitalment, que abandonen les necessitats motrius, afectives, sexuals, i cures dels cossos físics.

kUBASK, escull tres escenaris per la mostra de diferents espais multitudinaris, que reuneixen a gent de diferents llocs del món, com és un festival de música electrònica, un hall d'un hotel una nit de Cap d'Any, i unes mans amb un telèfon mòbil amb una aplicació oberta que directament interactua i percep l'espai físic i l'espai digital com un tercer espai, a través de la visió de l'objectiu d'una càmera d'un dispositiu mòbil.

Recalcant amb aquests tres exemples, com de manera molt directe, hi ha hagut un canvi de paradigma en com veiem, com experimentem, i com percebi'm el nostre entorn, a escala global en totes les societats que tenen accés a dispositius mòbils, i plataformes digitals. Un canvi, que amb l'aparició d'Internet, ha canviat clarament en com la producció i difusió de la informació, circulació instantània i a escala global. I per una altra banda, en el cas de nous avenços tecnològics actuals, com les apps o les plataformes digitals, aquests últims, són espais digitals de publicació d'informació via, imatges i enregistraments que s'han convertit en un recurs social per adquirir valor simbòlic.

La aprobació de terceres persones amb likes, es la que marca com i quines experiéncies vivim. La majoria de les experiencies doncs acaben sent pobres, banals i sense sentit de fer; les realitzem com autòmatas experiencials, sense buscar una raó de fer, i no en treiem una experiencia de creixement o coneixement. Una performativitat malaltissa social, que tenim naturalitzada, d’anar grabant i fotografiant experiencies, viscudes i compartides amb altres individus, a través d’una pantalla, per després recordar-les, i recompartirles, mirant la mateixa pantalla.

Frederik Heyman, artista D3 mostra el cos des del terme de tavleau vivant en el fashion film, Ceremonial Formality i per fer-ho s'apodera dels codis del visó del teatre anatòmic, i com aquest veu el cos com a objecte d'estudi, o objecte mitificat a analitzar i qüestionar. Una peça que activa un disparador de preguntes al nou paradigma actual entre els cossos i les noves tecnologies. Com els cossos han canviat i es relacionen, miren, perceben i perfomativitzen el dia d'avui? Quina és la condició humana com a cos actual? Hi ha una necessitat d'anar més enllà de lo humà? Que pensem d'un cos humà, que actualment està en constant connexió amb les tecnologies, i va perdent dia a dia la percepció de fiscalitat d'un cos humà?

D'alguna manera amb les noves tecnologies i dispositius digitals, la ficció i alternatives que proporciona l'espai digital, és un espai al qual l'artista utilitza un suggeriment en fotografia o suggeriment virtual en 3D. És conscient del poder d'aquest espai digital, i com els cossos voluntàriament controlen, a decisió, recórrer a aquest constantment per a calmar la ment, i aïllar-se de les mancances emocionals d'un cos físic. Però també hi recorren per aïllar-se, de les obligacions, cures i gestió d'un cos físic fatigat, i desatès emocionalment. Ja que el cos viu en un ritme frenètic de producció constant, i d'autoexplotació l'aboral, sense temps ni descans qualitatiu, i necessita estímuls ficticis per a la ment, i així desconnectar tota mancança emocional o obligació social del cos físic.

En totes les societats a escala global amb accés a internet i dispositius mòbils, s'han vist canvis en la conducta, visió i relació dels cossos amb el seu entorn. En el cas formal del fashion film Ceremonial Formality, es mostra un espai circular, on un cos en forma humana, i un cos mecànic estan contorsionats, immòbils, connectats i observant-se als ulls. Un tercer cos en forma humana, extern a ells els observa des de lluny assegut, amb un control remot a la mà, aquest últim podríem dir que és el cos físic, fatigat, autoexplotat, desatès emocionalment i amb el comandament, controla al seu cos ment, a través de la tecnologia i l'espai ficció d'aquest.

Heyman en les seves peces 3D, creua disciplines com l'art, la moda i la cultura, i crea espais on planteja diferents possibilitats dins d'un present actual incert, en constant construcció. L'artista és distància de crear distopies i utopies, en les seves composicions, i reconfigura possibilitats d'organitzacions dels cossos amb la tecnologia. Tot i que en treballar directament amb construccions de cossos hiperrealistes, d'humans, animals i vegetals, a escala real connectats a cables, maquinària i llums, a l'espectador li genera un contrast entre la cosa onírica i el desastre, que no deixa indiferent.

Sobretot als observadors afectats d'aquest nou paradigma i incertesa del present actual, que es plantegen moltes preguntes i qüestions identitàries com a cossos humans, que ja no estan aferrats a una fiscalitat, ni digitalitzat, sinó que viuen en uns espais no definits.
Espais que encara no estan ni plantejats, ja que es parteix d'un full en blanc que s'ha fet més gran, amb la crisi sanitària actual de la covid, augmentant la desorientació, la incertesa i estabilitat, en els cossos socials a escala global.

Frederik Heyman
Ceremonial Formality (2020)

És aquell cos que crea i genera coneixement a partir d’ell mateix. El productor, el físic, el cansat, l’esgotat... De vegades des de la consciència d’altres des de la inconsciència. El cos capaç, i conscient de decidir quan generar moviment i acció física, i diferenciar de com fer-ho i d'on prové. El que inclou el moviment naturalitzat, e integrat però que també és capaç de dissociar una part d’un múscul de l’altra. Ser plenament conscient a l’hora de la creació. El cos que extreu nous moviments, i experimentar a partir del cos.