start

"Voy a contar hasta tres,
y si en ese momento no hemos parado
nada nos va a detener.
1,2…
Me manifiesto en cada impulso,
con cada uno de los vértices de la (in)consciencia
con cada grado centígrado de mi piel
1,2…
Traduzco lo invisible
lo impalpable
El pensamiento en movimiento
mañana es ahora
y hoy es nuestro.
Y si en ese momento no hemos parado
nada nos va a detener.
1,2…"

(Anna Fontanet. 2020)

Si sóc el meu cos, qui sóc?

Una vegada es converteix el cos en màquina, què és la humanitat? On queda la humanitat?

Podria ser la humanitat una consciència no lligada a cap element físic?

Es pot ser humà sense cos?

Què està passant actualment amb les noves investigacions i tecnologies, que utilitzen el cos com a motor creatiu?

Quan la tecnologia és un ús i quan és una necessitat? Existeix un límit?

Com viure el present?

COS

Contemporani
Físic
Cansat
Malalt
Inmòvil
Tangible
Hiperconectat
Cos humà
Treball
Objecte
Màquina
Eina
Carn
Cos social
esgotat

MENT

Consciencia
Yo
Ego
Agència
Pensamient
Dominació
Moral
No és disciplinari
En constant transformació
Jo subjetiu
Fluctuació
Apareix i desapareix

Donada la situació del context actual i l'aparició de nous dispositius tecnològics, la dissociació entorn a la relació entre cos i ment humanes està canviant. La sindèmia de la Covid-19 ha accentuat la desconnexió entre el cos físic i la ment i ha provocat noves formes de relació en una era digital on els cossos humans han arribat al seu límit donada la situació. Al mateix temps aquests cossos es limiten i es formen dins un espai domèstic on s'interrelacionen entre ells, l'entorn i ells mateixos. (Formes que no hi eren o hi eren i no ens n'havíem adonat).

El cos té els seus límits i les seves potències. El cos té sentit, separat de la seva raó, el cos produeix coneixement. Nosaltres dins la percepció mental, estem constantment viatjant al passat o el futur, inclús recorrem a la fantasia, perquè dins la fantasia podem obtenir la sensació de control i estabilitat que desitgem. El present se'ns escapa, perquè el vivim en un altre temps, i abandonem un cos físic, híper-estimulat, auto-explotat, deshumanitzat, malalt i descuidat, accentuat per aquest context, d'incertesa i de contínua reorganització dels cossos amb la covid-19, i les noves tecnologies.

Ana Grau
Jael Guerra
Laura Muñoz
Yang del Castillo

PERFORMANCE ESDEVENIR MASCARETA, AIRE, GUANT, AIGUA, GRANOTA, TERRA, MUSEU, LLUM...
Beatriz Regueira, María González en col·laboració amb Dasha Lavrennikov

El cos té els seus límits i les seves potències. El cos té sentit, separat de la seva raó, el cos produeix coneixement, Merleau Ponty parla de la necessitat de sortir de la lògica i dels jos separats per entendre’ns com a carns interconnectades. El discurs que creem a través de les nostres pràctiques artístiques produeix coneixement, i el coneixement que genera se sustenta per si mateix, al igual que també ho pot fer el cos a l’hora de produir, aquest coneixement encarnat està subjecte al context i a la subjectivitat de la percepció de qui ho adquireix.

Generalment creiem que som el que pensem o el que sentim, com bé deia Merelau Ponty en Fenomenologia de la percepció (1945) el qual ens diu: "Sóc el meu cos". Ja no és el "penso, per tant existeixo" sinó que ara és el cos qui pensa. Es tracta d’un producte de la ment subjectiva que s’identifica com els seus continguts. Nosaltres dins la percepció mental, intentem viatjar al passat o el futur, perquè dins la fantasia podem tenir la sensació de control, tot i així el present se’ns escapa, perquè el vivim en un altre temps, com podem reconnectar amb aquest present?

Aquesta necesitat per revincular aquesta desconexió cos i ment ha estat treballada per una gran varietat d'artistes i ho fan a través de les seves pràctiques, que pretenen impulsar reflexions i noves formes de conéixer i entedre. A través de les pràctiques i la pandèmia viscuda actualment, està sorgint un interès focalitzat sobre els cossos situats, per exemple, Theoria és un col·lectiu que treballa des del coneixement encarnat i la presència, que ens proposa reflexionar sobre els efectes de la implementació de les mesures preses en aquest context que han affectat els nostres cossos, el nostre sentir, el nostre ser. Ho fa des d’un posicionament conscient amb lo naturocultural i tecnològic. Tant individuals com col·lectius. Dins dels caps sensibles incloent-hi la ment. La dissolució d’un jo i dels límits individuals. Ser conscients de la presència a través de l’atenció plena.

Es necessita d’una presència que ha desaparegut al Covid-19, d’una presència per realitzar i per crear, què passa quan aquesta presència es torna virtual? Com interactua? El cos i el tacte són essencials. Quins són els límits entre vida i no vida? Com ens relacionem amb els cossos “no vius”? Com podem esdevenir presència? Agafen un pla totalment diferent, força la percepció envers aquesta situació, incoropora nous objectes com a representació d'aquesta nova normalitat, en la que acceptem com a normal allò que no ho és.

Actualment les limitacions del cos van més enllà de les limitacions físiques del propi cos, el context de l’actualitat de pandèmia, la tecnologia s'ha avasallat a les nostres relacions, amb els efectes secundaris de la falta de relacions socials entre els cossos humans, delimitades per pantalles e internet a l’espai domèstic. S'ha establint una dependència de la xarxa d'internet, lo tecnològic, assimilat com una extensió corporal, pero sense les capacitats de la maquina assimilades al cos matèric i limitat. La voluntat per donar noves capacitats al cos humà, limitat per la seva fisiologia es veu amb Neil Harbisson i l'antena implantada al seu cap dissenyada per ell mateix que li permet li permet percebre els colors tant visibles com invisibles, ja que ell va néixer amb acromatopcia (incapacitat de percebre els colors) aqueta extensió del seu cos pot rebre imatges, vídeos, entre altres, amb Moon Ribes i el seu sensor sísmic implantat al braç o Manel Muñoz amb l’òrgan cibernètic que li permet percebre els canvis atmosfèrics del seu entorn. Tenint entès que el coneixement està sempre subjecte al context i a la percepció subjectiva de qui ho adquireix segons el coneixement encarnat, aquestes practiques posen en evidencia com el context tecnològic obre noves possibilitats a un cos fisiològicament limitat per naturalesa o malalties.

Amb la pastoral Cristiana i la filosofia de l’esperit, el dualisme cos-ment sempre ha estat present, les dues corrents han fet desaparèixer el cos, o l'han deixat en segon plà. el cos entès com a pecat, i l'ànima, la ment, com puresa. Quina és la relació existent entre ment, entesa com a ànima, en la pastoral cristiana i el cos, entesa com a materia?. Això va suposar el replantejament d'un debat el qual es va iniciar al segle XVII, per René Descartes, com també ho van fer altres filòsofs aristotèlics. El dualisme fins l'últim segle, ha dividit lo material de lo mental.

Recentment, amb el mecanicisme s’ha intentat unir cos-ment i s'ha près consciencia d'aquesta dissociació, en el que s'entén el cos com a màquina. La filosofía moderna, en la que Niezcthe i Shopenhauer entenen el cos i l’ànima com a un sol. Tot i així amb l’intent d’elevar el cos a la posició de l’ànima, Donna Haraway i Judith Butler discrepen, Haraway ho fa amb el repensament de les relacions humà-animal, humà-màquina i Butler amb la proposta de la performativitat de gènere, en la seva relació i el debat per el reconeixement de la diversitat sexual y d'expressions de gènere.

La dissociació entorn a la relació entre cos i ment humanes està canviant, amb l’aparició de nous dispositius tecnològics, en el context actual, de sindemia del Covid-19 la desconnexió s'ha accentuat, enmancipant les relacions a una era digital, al mateix temps que es limiten a l'espai domèstic, paral·lel a un temps en el que els cossos humans han arribat a la deshumanització, portant-lo a un cos malalt, descuidat, accentuat per aquest context.

L’autoproducció d’identitat a "provocat" aquesta desvinculació de cos i ment del que parlem. El moviment incessant de la seva alineació i la societat la qual vol restablir la producció ha produït un estat de fatiga constant. Això ha derivat a un malestar físic i mental. En un context europeu, una societat capitalista on produir, generar i treballar, són els ritmes vertebrats en la societat actual. Sorgeix la figura de l'emprenedor, o el DIY, una de les majors trampes, ja que aquesta t'assegura, que a més reptes, a més treballador, resolutiu i autosuficient siguis, més feliç estaràs.

Aquesta autoexploració, per a aconseguir, èxit seria un dels detonants d'un augment de casos de cos fatigat, hiperestimulat, autoexplotat, que necessita una desvinculació de cos i de la ment. El cos ha derivat a un nivell de malestar físic i mental, que no pot gestionar.

“La reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social” (R. Barthes). Al igual que el cos se sent cansat, esgotat, la ment també ho fa, ara accentuat per la pandèmia i creant un malestar general. Si en el àmbit de l’enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistència dels materials sotmesos a un esforç reiteradament, el cos màquina funciona de manera semblant actualment. Apareixent un col·lapse col·lectiu total. Aquells que no podem disposar de temps lliure i que diàriament estem sotmesos a l’obligació d’exercir aquesta suposada llibertat d’actes i accions per a l’autorealització ens porta al cos malalt.

L’acció (pseudo)comunicativa a través dels dispositius tecnològics o el desplegament d’una curiositat afamada de no-res han camuflat l’alienació, convertida en quelcom suposadament constituent. La possibilitat d’ocupar-nos constantment de nosaltres mateixos, prenent la paraula a l’esfera híper real i consumint tota mena de productes ociosos, és el que, en realitat, ens fa productius. (pàg. 7. Martí Peran).
Els dispositius tecnològics han provocat una falsa sensació d'evasió (jocs, films, plataformes digitals), evadint la ment i el cos físic del nostre entorn. Una acció que recorrem no només en les hores laborals o acadèmiques, sinó que també en les nostres hores de descans. Un temps de descans, que per desconnectar, ens connectem un altre cop a una plataforma digital; estant així en un ritme constant d' híper-connexió, no podent aturar el moviment de la ment i el cos físic, estant aquests en constant producció, que descuiden i accentuen un cos malalt.

Per tal de poder restablir l'ordre d'esgotament i fatiga d'aquest cos malalt, i per tal de trobar-hi una solució, la societat ha fet aparèixer el diagnòstic mèdic, dictat per un terapeuta, que et proporciona el dopatge necessari perquè puguis tornar a ingressar, dins aquest cercle frenètic de la societat, de lògica productiva i d'auto explotació. I que realment no reflexiona sobre les mancances existents i alarmants d'aquests cossos que ja no poden més, sense mencionar la no educació en salut mental i prevenció, de les cures de cossos amb fatiga, depressió, insomni, problemes oculars, o de conducta social etc.

En l'ordre del discurs, l'exposició Indisposición general - Ensayo sobre la fatiga(2015) comissariada per Martí Peran recull entre d'altres, la performance de Javier Peñafiel: diagnosis balbuceo, que mostra un cos que ja no pot més, i com davant l'inevitable increment de la fatiga, es va fer imprescindible organitzar el dispositiu necessari per garantir la producció i la rendibilitat. Qualsevol disturbi ocasionat per la immobilització productiva dels cossos, és víctima de diagnòstic, fins a reconèixer-lo com una patologia susceptible de tractament.

En aquest cas també es compren, el cos semiòtic (Martí Peran) el qual funciona com a sistema autoproductiu constant, deixant de banda per descomptat el cos físic. Tot això genera un malestar i un cos malalt en el qual no és acceptat ni possible trobar-se no es reconeix. No és que ja no puguem fer res, sinó que ens veiem obligats a refer-nos constantment. (Martí Peran).

Julia Mariscal tracta la velocitat frenètica, en la seva obra Ocells, textos i onades,2019, la performance presenta una escenografia d’imatges de tota mena, sensacions i contrastos de llum, el silenci de l’espai porten a l'espectador a concentrar-se en l’obra, les sensacions, imatges i sons, que deixem de banda en el dia a dia per la velocitat del context en que vivim. Fa que el cos reconecti amb les relacions cos matèria física, portant la dimensió mental a un estat de tranquil·litat en el que es viu el present com a temps real i no com a espai que es centra en el passat o el futur que creen la desconnexió cos-ment. Interactua amb els altres objectes que prenen protagonisme al manipular-los amb el seu cos, sense l’objectiu de narrar una història.

Ocells, textos, onades
Júlia Mariscal

Diagnosis balbuceo
Javier Peñafiel

La voluntat per plantejar noves formes de reflexió i comprenció sobre cos i maquina es planteja en el projecte Dissonants que recopila un conjunt d'obres que qüestionen la relació entre l'ésser humà i la tecnologixa, el cambi de la concepció enveres aquesta eina, la funció del cos en el context pandèmic actual, i ho fa mitjançant l’acció i la intervenció artística.

Una de les obres mes caracteristiques del projecte Dissonants es Radiorator, d'Agustina Palazzo. En el qual experimenta el só mitjançant la performance, el qual es resultat de la percepció de freqüències de ràdio, a través d’un casc tecnològic. Aquesta proposta recorda al sensor sísmic de Moon Ribas implantat el braç que li permet percebre mitjançant vibracions a temps real terratrèmols a qualsevol lloc del planeta, tot i que el casc es un Wearable, que percep les ones a través d'una antena. Agustina, planteja una reflexió que fa servir el cos dins de l'art com a eina de coneixement, que obre i crea discursos en referencia a la connexió i desconnexió de les “extensions tecnològiques” dins d’una societat hipertecnologizada.

Agustina Palazzo, Radiorator, 2020

Durant el confinament es va intensificar la desvinculació entre el cos, l'entorn i l'humà en si mateix, durant aquest temps de colapse es va crea La passionària, peça creada abans del Covid-19 (2018-2019) i Sonoma, (2020-2021) peça creada durant el confinament, ho tracten a través del cos i la dansa.

Ambes obres dirigides per Marcos Morau presenta per una banda Sonoma, que parteix de la necessitat del ésser humà de tornar a l’origen i al cos, intenta desenvolupar el microcosmos del qual partia Buñuel, en el que la ment es lliure dins de la imaginació, pero el cos humà no. Per altra banda La Pasionària, presenta un espectacle que prevenia les conseqüències accentuades per la pandèmia, replantejant el context actual. En la que Morau es qüestiona sobre les emocions en un sentit molt ampli, la diferència d’humanització, en relació a inclús altres no-humans, fins hi tot en emocions com són la passió.

La peça audiovisual de Visual Nation de bASIK kUBASIK explora com la performativitat dels cossos ha canviat, amb els dispositius tecnològics, qüestiona Quins són els codis entorn de com vivim les experiències actualment? Com ens relacionem en espais multitudinaris? Com percebem l'espai físic i l'espai digital? L'artista presenta diferents espais, situacions i persones, aquesta pesa audiovisual posa en evidencia com el comportament dels individus en situacions diferents segueix els mateixos patrons.

En l'actualitat del context tecnolóigic s'aspira a una vida de rendiment constant en el que es busca enregistrar l'experiencia viscuda més enllá de viura-la, abandonant el cos físic. Planteja una nova reflexió sobre la visió respecte a la tecnología, sobre com la reproducció massiva d'imatges, produeix una nova persepció sobre la realitat física, que converteix els cossos en maquines híperproductives e hiperactives.

bASIK kUBASIK
Visual Nation (2014)

La Pasionaria,
Marcos Morau

Sonoma,
Marcos Morau

Frederik Heyman planteja en l’obra Ceremonial Formality el cos com a objecte d’estudi, el que pretén analizar i qüestionar. Obre la posibilitat d’un nou paradigma al context actual entre els cossos i les noves tecnologies. La tèndencia de l’actualitat preten reflexionar sobre la reunificació cos ment, que amb el Covid-19 i les messures preses la tecnología han tornar a dividir, i com la dependencia de les xarxes i la s’intensifica assimilant els dispositius com a extensions del cos. S’especula que en un futur les practiques artistiques replantegin l’unió, cos, ment, màquina com a un sol que forma part del cos social, en el que s’accepta la maquina com a cos mateix. El qual es pot veure en Neil Harbisson en com l’antena esdevé part del cos i no com a máquina externa d'aquest.